La vivència de qualsevol fet, és de les accions que més temps es mantenen en la memòria dels que les viuen en primera persona. O de les que les consumeixen més tard, ja sigui d’un vídeo o amb el propi relat. A nivell de comunicació, aquesta vivència de l’experiència s’incrementa si s’ha desencadenat en un grup reduït de persones, i que després s’ha fet arribar aquella activitat a milions de possibles “agregats”, mitjançant els usos dels nous mitjans. No és cap novetat si diem que estar entre els vídeos més vistos a Youtube, suposa un gran èxit comunicatiu. El que s’ha de cuidar és la pròpia posada en escena i una bona gestió a l’hora de donar visibilitat d’aquella demostració. L’èxit total esdevé quan el mateix contingut és capaç de fluir per diferents plataformes.
El canvi de mentalitat i actitud dels ciutadans, que tenen més capacitat per influir, va quedar patent durant els precedents a la “retransmissió en directe” de l’intent de desallotjament de l’acampada de Barcelona del passat divendres 27 de maig. Els mitjans no entenen aquest canvi de paradigma social i continuen amb la seva fraudulenta diversitat d’opinions i de lectures que posen de manifest les diverses maneres que hi ha d’explicar un mateix fet, en funció dels interessos dels propis mitjans de comunicació. Amb la utilització que han fet els mitjans dels discursos subjectius per transmetre un missatge determinat a l’opinió pública i refugiant-se en la suposada independència. Les televisions i ràdios han dedicat edicions temàtiques i espais més o menys extensos per tractar els esdeveniments. La majoria d’aquests espais, han malgastat l’oportunitat d’aprofundir en aquest fenomen social, mostrant-lo com quelcom efímer i momentani, centrant-se en casos individuals i no en desenvolupar un anàlisi exhaustiu dels motius i de les eines que han ajudat a l’eclosió d’aquest moviment popular.