La socialització, la porta a l’oci digital

Sembla que el futur del negoci de la televisió i dels videojocs passa per la “socialització”. La integració dels jocs socials dins xarxes com Facebook, o la “esperada” Google+ poden fer revifar els dos sectors. En el món dels videojocs socials, encara amb gràfics i la jugabilitats molt simples, podríem dir que el potencial encara estar per desenvolupar. Jocs com Cityville,  han obert el camí de possibilitats per poder explotar el món de l’entreteniment social.

En el panorama televisiu, el model de negoci podria estar basat en que l’espectador actiu pugui adquirir avantatge per poder gaudir de la petita pantalla d’una manera millor. Com per exemple visionar esports en directe en Alta Definició, poder xatejar amb una persona després d’haver estat entrevistada, algun tipus de concurs per poder optar a ser tertulià…les opcions són infinites.

#acampadabcn i els mitjans: Compartir, participar i opinar

La vivència de qualsevol fet, és de les accions que més temps es mantenen en la memòria dels que les viuen en primera persona. O de les que les consumeixen més tard, ja sigui d’un vídeo o amb el propi relat. A nivell de comunicació, aquesta vivència de l’experiència s’incrementa si s’ha desencadenat en un grup reduït de persones, i que després s’ha fet arribar aquella activitat a milions de possibles “agregats”, mitjançant els usos dels nous mitjans. No és cap novetat si diem que estar entre els vídeos més vistos a Youtube, suposa un gran èxit comunicatiu. El que s’ha de cuidar és la pròpia posada en escena i una bona gestió a l’hora de donar visibilitat d’aquella demostració. L’èxit total esdevé quan el mateix contingut és capaç de fluir per diferents plataformes.

El canvi de mentalitat i actitud dels ciutadans, que tenen més capacitat per influir, va quedar patent durant els precedents a la “retransmissió en directe” de l’intent de desallotjament de l’acampada de Barcelona del passat divendres 27 de maig. Els mitjans no entenen aquest canvi de paradigma social i continuen amb la seva fraudulenta diversitat d’opinions i de lectures que posen de manifest les diverses maneres que hi ha d’explicar un mateix fet, en funció dels interessos dels propis mitjans de comunicació. Amb la utilització que han fet els mitjans dels discursos subjectius per transmetre un missatge determinat a l’opinió pública i refugiant-se en la suposada independència. Les televisions i ràdios han dedicat edicions temàtiques i espais més o menys extensos per tractar els esdeveniments. La majoria d’aquests espais, han malgastat l’oportunitat d’aprofundir en aquest fenomen social, mostrant-lo com quelcom efímer i momentani, centrant-se en casos individuals i no en desenvolupar un anàlisi exhaustiu dels motius i de les eines que han ajudat a l’eclosió d’aquest moviment popular.

#Facebook és Mascherano i #Google, Xavi

Quan parlem d’Internet ens ve al cap una quantitat infinita d’informació. Per gestionar-la, actualment, trobem dos filosofies. Per una banda hi ha Facebook que, utilitzant un símil futbolístic, seria un pivot recuperador de pilotes. Un jugador que vol recuperar la pilota per després administrar-la, amb més o menys criteri. Per l’altra banda trobem Google, que veu el “futbol” amb una idea de distribució. Vol tenir la possessió de la pilota el màxim temps possible, es a dir, tenir informació per després passar-la a l’espai amb unes bones botes (algoritme). Facebook intenta aglutinar una gran quantitat d’informació personal o no, per gestionar-la sense que Google hi intervingui. Veurem quin tipus de futbol s’imposa, el de toc o el de recuperació.

 

#Twitter vs #Facebook

Una companya d’universitat va apuntar ahir al Twitter, que Facebook fomenta la conversa i que el mateix Twitter, serveix com a mitjà de difusió. La meva pregunta va ser en la situació en que es vinculen les dues plataformes, si esdevé una conversa que es difon. La seva resposta va ser, que no és útil utilitzar aquesta vinculació, ja que el llenguatge no és el mateix, que no es dirigeixen al mateix públic.

Estic d’acord en que no ens em de centrar en el simple fet de la difusió, que els continguts s’han de cuidar i han de ser de profit per qui els llegeixo els visiona, però és fonamental que els comparteixi. Les marques han de saber aprofitar les noves tecnologies, les que realment necessiten, i que poden ser una molt bona manera d’apropar-se als consumidors. Twitter es una manera molt “personal” de comunicar-se amb una empresa, servei o administració i que fomenta la conversa entre la gent. Que pot oferir un servei d’atenció al client personal i immediata. Facebook és una gran cartellera d’informació on es pot compartir, ampliar o debatre. En definitiva, que són compatibles, amb el públic altament fragmentat i indexables.

L’administració s’atreveix amb les xarxes socials?

Les retallades de l’administració també han arribat a la publicitat i la imatge, les autonòmiques i diputacions són les que més ho han fet. La possibilitat de difusió que aporta els Social Media podria alleugerir encara més el dèficit de les administracions, subministrant un canal ràpid, viral i molt més econòmic que no pas televisions, ràdios o premsa escrita. Quin és el principal problema de les xarxes socials? Que hi ha feed back. Facebook o Twitter poden donar una molt alta notorietat a tot allò que es publica, però també ha d’estar disposat a rebre crítiques…si no que li preguntin a David Bisbal. El Poder no veu amb gaire bon ulls el rebre acusaments directes i no poder controlar-les, cosa que amb els Mass Media si que pot fer.

Google i filtrar la informació #tsunami #japon

Tot apunta que la participació de manera activa, amb la publicació d’opinions, informació, vídeos o fotografies dels passius espectadors, radiooients o lectors, serà el futur del que avui és el periodisme. La narració en temps real només ha donat les primeres passes mitjançant, Twitter o Facebook. Els fluxos d’informació cada cop són més accelerats i instantanis i el paper del periodista és el de fer de filtre i d’interlocutor davant tota aquesta informació.  L’altre cara del paper de la informació i la tecnologia el trobem en els països repressius, els que disposen de pocs canals d’expressió. Fent que la població es pugui sentir més real al món virtual que no pas a la vida quotidiana. Aquesta llibertat a l’hora de dir el que penses a la xarxa, dóna la possibilitat de ser un mateix. Google sap interpretar aquesta situació i ha posat a disposició de la ciutadania japonesa una eina per trobar i buscar persones desaparegudes en el tsunami.

M’ho compro i m’informo a #Facebook

A nivell de continguts, ja són molts els periodistes que utilitzen Twitter com plataforma per compartir continguts d’una manera ràpida i directa amb els lectors. Però si es vol aprofundir en els temes, els 140 caràcters queden curts i a l’hora d’enllaçar informació, et pots quedar limitat. A diferència del rei del microblogging, Facebook permet al periodisme monitoritzar activament els conflictes i seguir els esdeveniments “sobre el terreny”, així com ampliar els continguts.

A nivell comercial, Facebook està potenciant el botó “M’agrada” i crec que acabarà esdevenint un “M’ho compro”. Augmentar la visibilitat i amb la possibilitat d’afegir-hi comentaris personals, l’usuari que premi “M’agrada” comparteix de manera més activa els seus gustos amb les amistats. Emfatitzar que t’agrada davant del compartir, dóna més confiança i notorietat al que es fa referència. Aquesta “petita” diferencia pot fer decantar d’aquí un temps si comprarem o no un article, com ja han fet els nostres “amics” que tenim al Facebook.

L’autoritat que fa ballar (Dj Gaddafi i el Zenga Zenga Mix)

La televisió continua amb la seva pèrdua de poder i continua el seu abandonament com a gran relat de la comunicació global. Com l’entorn social que defensa Zygmunt Bauman, d’una realitat líquida en la que vivim (relacions, professió, creences…) el paper de la petita pantalla ha abandonat la situació dominant i única, per deixar pas a les opinions i produccions de la gent del carrer. Tot i mostrar-se, actualment de manera “desmesurada” en el món islàmic, una realitat canviant, els poders polítics i econòmics continuen mostrant podades en escena i demostracions de control davant la massa per fer evident aquest poder. Com a clars exemples, els sermons dels diferents dictadors, que finalment (o no) han estat enderrocats, defensant el seu poder.

Les imatges que veiem a la televisió guanyen força i autenticitat com més casolanes siguin. És curiós que avui dia, on les imatges en 3D s’implementen cada cop amb més pes i espectacularitat, les produccions amateurs tenen una força informativa molt major i amb un alt component de credibilitat. Actualment es disposen de diferents aplicacions que permeten compartir “en directe” la realitat, mitjançant un mòbil i connexió a Internet. Accions com anunciar el tancament de les emissions de TV3 a València o que els partits polítics siguin els que produeixin el senyal per retransmetre els mítings electorals, comencen a semblar estratègies fòssils.

Del “pásalo” a difondre en massa #internet #redessociales

Els joves que protagonitzen la revolta als països islàmics són una generació que, amb Internet i la televisió per satèl·lit, s’ha occidentalitzat. El panorama inamovible de les dictadures repressives, juntament amb l’atur i unes precàries condicions socials, ha fet que reclamin una democratització de la societat. El paper de les xarxes socials ha estat el de dinamitzador de la individualitat de cadascun d’aquests joves.

Utilitzant un símil futbolístic, és com quan tota l’afició del Barça recrimina a un sol jugador o entrenador (que li preguntin a Luís Figo o  José Mourinho). Cada soci i seguidor pot tenir un judici sobre un jugador, que individualment no té pes, però quan tots es troben en un mateix canal, la seva visió s’expressa amb molta força.

Les xarxes socials a Internet no deixen de ser un megàfon, que abans no existia, que d’una banda, expressa de  manera horitzontal i massiva l’opinió de la gent, i de l’altra, agrupa. Dins l’augment de la individualitat de les noves tecnologies, les xarxes socials han esdevingut el canalitzador de la gent. Dins l’alienació que suposen les pantalles, (mòbil, televisió, tablets, pc’s, mac’s…) les xarxes socials esdevenen la combinació d’aquesta personalització de la realitat. Un altre dia podem continuar parlant del paper de la intimitat, la circulació d’informació personal i dades que flueixen en aquests sistemes de comunicació massius.

Per tota la resta…Facebook Ofertas

Una de les futures i cada cop més pròximes aplicacions per a mòbils serà la de pagament , com si d’una targeta de dèbit es tractés. Els telèfons necessiten el chip Near Field Communication (NFC), amb el qual es pot transferir els moviments econòmics als terminals del punt de venda només apropant-lo. Els usuaris consideren aquest sistema força segur i s’utilitza sobretot per a petites compres d’uns 20€. Amb el pronòstic de considerar les TIC alguna cosa més que una moda passatgera i pensar que és una revolució econòmica, social i cultural que la majoria de la gent gran hauria de començar a acceptar, la xarxa cada cop aglutina més quantitat de mercat, tot i al crisi. Aquest futur sistema juntament amb el de Facebook Places, transformarà completament la nostra manera d’anar de compres.