La socialització, la porta a l’oci digital

Sembla que el futur del negoci de la televisió i dels videojocs passa per la “socialització”. La integració dels jocs socials dins xarxes com Facebook, o la “esperada” Google+ poden fer revifar els dos sectors. En el món dels videojocs socials, encara amb gràfics i la jugabilitats molt simples, podríem dir que el potencial encara estar per desenvolupar. Jocs com Cityville,  han obert el camí de possibilitats per poder explotar el món de l’entreteniment social.

En el panorama televisiu, el model de negoci podria estar basat en que l’espectador actiu pugui adquirir avantatge per poder gaudir de la petita pantalla d’una manera millor. Com per exemple visionar esports en directe en Alta Definició, poder xatejar amb una persona després d’haver estat entrevistada, algun tipus de concurs per poder optar a ser tertulià…les opcions són infinites.

Anuncis

#acampadabcn i els mitjans: Compartir, participar i opinar

La vivència de qualsevol fet, és de les accions que més temps es mantenen en la memòria dels que les viuen en primera persona. O de les que les consumeixen més tard, ja sigui d’un vídeo o amb el propi relat. A nivell de comunicació, aquesta vivència de l’experiència s’incrementa si s’ha desencadenat en un grup reduït de persones, i que després s’ha fet arribar aquella activitat a milions de possibles “agregats”, mitjançant els usos dels nous mitjans. No és cap novetat si diem que estar entre els vídeos més vistos a Youtube, suposa un gran èxit comunicatiu. El que s’ha de cuidar és la pròpia posada en escena i una bona gestió a l’hora de donar visibilitat d’aquella demostració. L’èxit total esdevé quan el mateix contingut és capaç de fluir per diferents plataformes.

El canvi de mentalitat i actitud dels ciutadans, que tenen més capacitat per influir, va quedar patent durant els precedents a la “retransmissió en directe” de l’intent de desallotjament de l’acampada de Barcelona del passat divendres 27 de maig. Els mitjans no entenen aquest canvi de paradigma social i continuen amb la seva fraudulenta diversitat d’opinions i de lectures que posen de manifest les diverses maneres que hi ha d’explicar un mateix fet, en funció dels interessos dels propis mitjans de comunicació. Amb la utilització que han fet els mitjans dels discursos subjectius per transmetre un missatge determinat a l’opinió pública i refugiant-se en la suposada independència. Les televisions i ràdios han dedicat edicions temàtiques i espais més o menys extensos per tractar els esdeveniments. La majoria d’aquests espais, han malgastat l’oportunitat d’aprofundir en aquest fenomen social, mostrant-lo com quelcom efímer i momentani, centrant-se en casos individuals i no en desenvolupar un anàlisi exhaustiu dels motius i de les eines que han ajudat a l’eclosió d’aquest moviment popular.

#Facebook és Mascherano i #Google, Xavi

Quan parlem d’Internet ens ve al cap una quantitat infinita d’informació. Per gestionar-la, actualment, trobem dos filosofies. Per una banda hi ha Facebook que, utilitzant un símil futbolístic, seria un pivot recuperador de pilotes. Un jugador que vol recuperar la pilota per després administrar-la, amb més o menys criteri. Per l’altra banda trobem Google, que veu el “futbol” amb una idea de distribució. Vol tenir la possessió de la pilota el màxim temps possible, es a dir, tenir informació per després passar-la a l’espai amb unes bones botes (algoritme). Facebook intenta aglutinar una gran quantitat d’informació personal o no, per gestionar-la sense que Google hi intervingui. Veurem quin tipus de futbol s’imposa, el de toc o el de recuperació.

 

#Twitter vs #Facebook

Una companya d’universitat va apuntar ahir al Twitter, que Facebook fomenta la conversa i que el mateix Twitter, serveix com a mitjà de difusió. La meva pregunta va ser en la situació en que es vinculen les dues plataformes, si esdevé una conversa que es difon. La seva resposta va ser, que no és útil utilitzar aquesta vinculació, ja que el llenguatge no és el mateix, que no es dirigeixen al mateix públic.

Estic d’acord en que no ens em de centrar en el simple fet de la difusió, que els continguts s’han de cuidar i han de ser de profit per qui els llegeixo els visiona, però és fonamental que els comparteixi. Les marques han de saber aprofitar les noves tecnologies, les que realment necessiten, i que poden ser una molt bona manera d’apropar-se als consumidors. Twitter es una manera molt “personal” de comunicar-se amb una empresa, servei o administració i que fomenta la conversa entre la gent. Que pot oferir un servei d’atenció al client personal i immediata. Facebook és una gran cartellera d’informació on es pot compartir, ampliar o debatre. En definitiva, que són compatibles, amb el públic altament fragmentat i indexables.

L’administració s’atreveix amb les xarxes socials?

Les retallades de l’administració també han arribat a la publicitat i la imatge, les autonòmiques i diputacions són les que més ho han fet. La possibilitat de difusió que aporta els Social Media podria alleugerir encara més el dèficit de les administracions, subministrant un canal ràpid, viral i molt més econòmic que no pas televisions, ràdios o premsa escrita. Quin és el principal problema de les xarxes socials? Que hi ha feed back. Facebook o Twitter poden donar una molt alta notorietat a tot allò que es publica, però també ha d’estar disposat a rebre crítiques…si no que li preguntin a David Bisbal. El Poder no veu amb gaire bon ulls el rebre acusaments directes i no poder controlar-les, cosa que amb els Mass Media si que pot fer.

Google i filtrar la informació #tsunami #japon

Tot apunta que la participació de manera activa, amb la publicació d’opinions, informació, vídeos o fotografies dels passius espectadors, radiooients o lectors, serà el futur del que avui és el periodisme. La narració en temps real només ha donat les primeres passes mitjançant, Twitter o Facebook. Els fluxos d’informació cada cop són més accelerats i instantanis i el paper del periodista és el de fer de filtre i d’interlocutor davant tota aquesta informació.  L’altre cara del paper de la informació i la tecnologia el trobem en els països repressius, els que disposen de pocs canals d’expressió. Fent que la població es pugui sentir més real al món virtual que no pas a la vida quotidiana. Aquesta llibertat a l’hora de dir el que penses a la xarxa, dóna la possibilitat de ser un mateix. Google sap interpretar aquesta situació i ha posat a disposició de la ciutadania japonesa una eina per trobar i buscar persones desaparegudes en el tsunami.

M’ho compro i m’informo a #Facebook

A nivell de continguts, ja són molts els periodistes que utilitzen Twitter com plataforma per compartir continguts d’una manera ràpida i directa amb els lectors. Però si es vol aprofundir en els temes, els 140 caràcters queden curts i a l’hora d’enllaçar informació, et pots quedar limitat. A diferència del rei del microblogging, Facebook permet al periodisme monitoritzar activament els conflictes i seguir els esdeveniments “sobre el terreny”, així com ampliar els continguts.

A nivell comercial, Facebook està potenciant el botó “M’agrada” i crec que acabarà esdevenint un “M’ho compro”. Augmentar la visibilitat i amb la possibilitat d’afegir-hi comentaris personals, l’usuari que premi “M’agrada” comparteix de manera més activa els seus gustos amb les amistats. Emfatitzar que t’agrada davant del compartir, dóna més confiança i notorietat al que es fa referència. Aquesta “petita” diferencia pot fer decantar d’aquí un temps si comprarem o no un article, com ja han fet els nostres “amics” que tenim al Facebook.