Espectacularització de l’íntim

Els conceptes com intimitat, exhibició o pudor han deixat de ser el preuat tresor que guardàvem davant dels ulls de la resta. Fotografies a xarxes socials, hiperexposició de polítics i famosos o l’augment continu de l’ego, fan que el concepte del privat s’hagi  transformat d’una generació a l’altre. El descomunal volum d’informació ha fet que, diferenciar els continguts que compartim amb la resta o el que expressem, s’hagi convertit en una missió impossible. No deixar de nodrir la nostra xarxa de contactes i perquè no negar-ho, l’il·limitat ego, ens obliguen a no parar d’exhibir els nostres actes i compartir experiències.

Per prevenir aquesta proliferació del rumor, la propaganda o la desinformació, es necessària una llei que fixi valors com la ètica i la responsabilitat, almenys que estableixi una base mínima.

La socialització, la porta a l’oci digital

Sembla que el futur del negoci de la televisió i dels videojocs passa per la “socialització”. La integració dels jocs socials dins xarxes com Facebook, o la “esperada” Google+ poden fer revifar els dos sectors. En el món dels videojocs socials, encara amb gràfics i la jugabilitats molt simples, podríem dir que el potencial encara estar per desenvolupar. Jocs com Cityville,  han obert el camí de possibilitats per poder explotar el món de l’entreteniment social.

En el panorama televisiu, el model de negoci podria estar basat en que l’espectador actiu pugui adquirir avantatge per poder gaudir de la petita pantalla d’una manera millor. Com per exemple visionar esports en directe en Alta Definició, poder xatejar amb una persona després d’haver estat entrevistada, algun tipus de concurs per poder optar a ser tertulià…les opcions són infinites.

#acampadabcn i els mitjans: Compartir, participar i opinar

La vivència de qualsevol fet, és de les accions que més temps es mantenen en la memòria dels que les viuen en primera persona. O de les que les consumeixen més tard, ja sigui d’un vídeo o amb el propi relat. A nivell de comunicació, aquesta vivència de l’experiència s’incrementa si s’ha desencadenat en un grup reduït de persones, i que després s’ha fet arribar aquella activitat a milions de possibles “agregats”, mitjançant els usos dels nous mitjans. No és cap novetat si diem que estar entre els vídeos més vistos a Youtube, suposa un gran èxit comunicatiu. El que s’ha de cuidar és la pròpia posada en escena i una bona gestió a l’hora de donar visibilitat d’aquella demostració. L’èxit total esdevé quan el mateix contingut és capaç de fluir per diferents plataformes.

El canvi de mentalitat i actitud dels ciutadans, que tenen més capacitat per influir, va quedar patent durant els precedents a la “retransmissió en directe” de l’intent de desallotjament de l’acampada de Barcelona del passat divendres 27 de maig. Els mitjans no entenen aquest canvi de paradigma social i continuen amb la seva fraudulenta diversitat d’opinions i de lectures que posen de manifest les diverses maneres que hi ha d’explicar un mateix fet, en funció dels interessos dels propis mitjans de comunicació. Amb la utilització que han fet els mitjans dels discursos subjectius per transmetre un missatge determinat a l’opinió pública i refugiant-se en la suposada independència. Les televisions i ràdios han dedicat edicions temàtiques i espais més o menys extensos per tractar els esdeveniments. La majoria d’aquests espais, han malgastat l’oportunitat d’aprofundir en aquest fenomen social, mostrant-lo com quelcom efímer i momentani, centrant-se en casos individuals i no en desenvolupar un anàlisi exhaustiu dels motius i de les eines que han ajudat a l’eclosió d’aquest moviment popular.

Quan la polèmica salta de les pantalles al carrer #Barça #Madrid #fb

Mentre les dades d’atur i la catàstrofe de Fukushima s’esvaeixen entre tant futbol i casament reial, el que està clar és que l’espècie humana continua igual. Durant les celebracions per la classificació del FC Barcelona per la final de Wembley, un grup de “seguidors” van acabar llançant diversos objectes contra la premsa que cobria la concentració a Canaletes. Mourinho, Guardiola, la central lechera…diversos han estat els factors que han agitat els ànism de la gent duran els dies previs i post al partit. La premsa venia exemplars a pilons i les audiències dels programes de debat esportiu, no paraven de pujar. Entre tant soroll mediàtic cal destacar Punto Pelota, presentat i dirigit per Josep Pedrerol. El programa d’Intereconomia, amb un discurs molt controvertit, encès per Tomàs Roncero, està aconseguint audiències que han arribat a superar a La Sexta, Antena 3 o TVE. Aquesta agitació del sempre polèmic debat entre madridistes i barcelonistes està donant els seus fruits, però, a quin preu?

El debat a les xarxes socials sobre les expulsions de Pepe i Mourinho, gols anul·lats, agressions…provoca un reflex en la recaptació que tenen amb els missatges de mòbil i amb les altes audiències a Catalunya quan guanya el Barça (aquest fet cultural mereix un post). Però ha encès els ànims de la culerada que es va aplegar a la font de Canaletes després de la classificació per la final de la Champions. Podríem dir que es va produir una manifestació física del debat que ells mateixos van provocar. Un exemple més d’aquesta competència que les xarxes socials estan produint entre institucions, mitjans i particulars. Una cosa és canalitzar i animar la participació en xarxes socials i missatgeria, i l’altre és animar tant el discurs que pugui tenir repercussions a la vida real.

Copa, lliga i Champions (en obert) #elclasico #BarçaMadrid

L’atzar ha designat que durant la temporada 2010-11 veurem fins a 5 clàssics. Després que Roures fes negoci amb el 5-0, era de pagament en dilluns després de les eleccions, podrem veure els quatre partits gratuïts en 18 dies: la tornada de lliga (16 d’abril), final de copa (20 d’abril) i semifinals de Champions (27 d’abril i 3 de maig). Tots a televisions públiques (més La Sexta que tal i com està, gairebé també ho és), gràcies a la decisió de l’interès general que va designar Alvarez-Cascos. És curiós que tant TVE com TV3, les dues submergides en greus crisis econòmiques, disposin de recursos suficients com per fer front a l’elevadíssima despesa (RTVE molt més) que suposa adquirir els drets d’emissió d’esdeveniment esportius com són: Copa, lliga i Champions. Així com el desplaçament dels nombrosos professionals que fan possible la retransmissió, amb versions personalitzades per les diverses televisions.

Crec sincerament que les televisions públiques han d’estar per sobre dels interessos del mercat, i que han de ser potents per garantir la llibertat d’informació i el pluralisme. Però també han de saber controlar certes despeses, més en els temps que correm.  Podem considerar els informatius de les cadenes públiques com la base del servei públic que realitzen, però sempre passen a segon terme quan hi ha una retransmissió esportiva en directe. O són despeses que interessen “realitzar” a l’administració per deixar de pensar en d’altres qüestions?

Continua llegint

#Followers ‘s i #Twitter ‘s

Els periodistes i el món de la comunicació es troba en un moment de debat intens sobre si el servei d’informació ha de ser gratuït o de pagament, així com trobar la fórmula secreta per generar rendibilitat en els nous suports. Els continguts de la informació tendeix cap a buscar les pulsions de l’esser humà (violència de gènere, fenòmens meteorològics, desastres naturals…), una manera “low cost” d’arribar a l’espectador. El periodisme i la informació són serveis, no un producte. Considero que s’ha de pensar a llarg termini, i no seguir casos com l’economia o la política, que han buscat el rendiment a molt curt termini i ha passat el que ha passat. Ha de ser una llum que guia la població, i continuar sent la veu crítica que vigila el poder.

Twitter, amb el perill que finalment acabi només sent una moda, està esdevenint una plataforma on el periodisme pot evolucionar. El problema d’aquesta plataforma són els líders d’opinió, importa més qui diu què que el què realment s’està dient. La veu dels mitjans de comunicació ha baixat considerablement vers altres personatges influents com són actors, farandulers, esportistes, gurus…És cert que el periodisme produeix més twits, però les “celebrities” són mes llegides. Un altre dels problemes és l’accentuadíssima endogàmia que trobem a Twitter. Els que es dediquen al món de la comunicació es segueixen entre si i no aconsegueixen fer-se seguir per d’altres sectors. Potser només el món del periodisme esportiu aconsegueix trencar aquesta barrera, ja que podríem considerar un “entreteniment” universal. S’hauria de potenciar molt més la participació i interacció del “periodistes” amb d’altres usuaris de la plataforma. Millorar la participació i la reciprocitat entre els mitjans de comunicació i el seu “star-system” professional i la pròpia massa.

Comunitats que es volen entretenir esperant el bus

La invasió d’Smartphones i de ginys capaços d’ampliar els coneixements d’interacció dels usuaris provoquen que, cada cop més, els consumidors vulguin participar dins les accions publicitàries. Amb un contingut atractiu les marques han de proporcionar un entorn d’interacció, ja que d’aquesta manera expandeixen la seva notorietat. L’aplicació del codi QR, Bluetooth o les lones interactives, tot val quan l’objectiu és crear expectació a l’usuari. Les empreses han de donar la benvinguda a la cultura corporativa i començar a relacionar-se amb el consumidor d’una manera transversal. De serveis o de  productes, han de ser capaces de crear comunitats amb afinitats, fent participar a gran part dels que les formen. Potenciant la interacció entre els components d’aquestes xarxes, coordinant, però no imposant.