El show de Ciutadella @acampadabcn #parlamentcamp

L’efecte “Indignats” pot ser una petita resposta a la ja de per si desfavorida imatge dels polítics catalans. Després del show de Ciutadella, s’ha creat un clima de sentir una major simpatia cap ells després dels helicòpters, mossos, jaquetes pintades i demés fets incívics i violents. El públic també es veu gratificat quan veu aquestes figures com “cauen” i poder corroborar que s’ho tenen ben merescut. Sigui una o altre causa, la imatge del món de la política catalana ha sortit reforçada.

No sabrem mai si van començar els aldarulls els mossos infiltrats dins de la massa, que esperava l’arribada dels diputats, o que un grup dels indignats van colpejar i amenaçar  els propis legisladors. El que està clar és que el tractament dels mitjans de comunicació vers els fets ha creat un efecte de mimetisme vers els polítics.

Amb uns 600.000 espectadors de mitjana, el dos TN’s de TV3 van amplia la seva durada de 80 minuts el del migdia i d’una hora el de la nit i unes audiències d’un 29,6% i 23,3% respectivament. Sembla que el futur del periodisme ha d’anar pel camí de l’anàlisi i dels reportatges de fons, més que en les noticies del dia.

Adjunto un estudi quantitatiu realitzat del TN migdia del 15 de juny, dia dels aldarulls, on es pot comprovar que el poder continua utilitzant, com era d’esperar, els informatius per poder “conduir” la opinió pública. Està fet només en referència a les notícies que tracten els aldarulls que van succeir als voltants del Parc de la Ciutadella. Si fossin necessaris més detalls sobre el mateix, podeu dirigir un mail.

#acampadabcn i els mitjans: Compartir, participar i opinar

La vivència de qualsevol fet, és de les accions que més temps es mantenen en la memòria dels que les viuen en primera persona. O de les que les consumeixen més tard, ja sigui d’un vídeo o amb el propi relat. A nivell de comunicació, aquesta vivència de l’experiència s’incrementa si s’ha desencadenat en un grup reduït de persones, i que després s’ha fet arribar aquella activitat a milions de possibles “agregats”, mitjançant els usos dels nous mitjans. No és cap novetat si diem que estar entre els vídeos més vistos a Youtube, suposa un gran èxit comunicatiu. El que s’ha de cuidar és la pròpia posada en escena i una bona gestió a l’hora de donar visibilitat d’aquella demostració. L’èxit total esdevé quan el mateix contingut és capaç de fluir per diferents plataformes.

El canvi de mentalitat i actitud dels ciutadans, que tenen més capacitat per influir, va quedar patent durant els precedents a la “retransmissió en directe” de l’intent de desallotjament de l’acampada de Barcelona del passat divendres 27 de maig. Els mitjans no entenen aquest canvi de paradigma social i continuen amb la seva fraudulenta diversitat d’opinions i de lectures que posen de manifest les diverses maneres que hi ha d’explicar un mateix fet, en funció dels interessos dels propis mitjans de comunicació. Amb la utilització que han fet els mitjans dels discursos subjectius per transmetre un missatge determinat a l’opinió pública i refugiant-se en la suposada independència. Les televisions i ràdios han dedicat edicions temàtiques i espais més o menys extensos per tractar els esdeveniments. La majoria d’aquests espais, han malgastat l’oportunitat d’aprofundir en aquest fenomen social, mostrant-lo com quelcom efímer i momentani, centrant-se en casos individuals i no en desenvolupar un anàlisi exhaustiu dels motius i de les eines que han ajudat a l’eclosió d’aquest moviment popular.

Quan la polèmica salta de les pantalles al carrer #Barça #Madrid #fb

Mentre les dades d’atur i la catàstrofe de Fukushima s’esvaeixen entre tant futbol i casament reial, el que està clar és que l’espècie humana continua igual. Durant les celebracions per la classificació del FC Barcelona per la final de Wembley, un grup de “seguidors” van acabar llançant diversos objectes contra la premsa que cobria la concentració a Canaletes. Mourinho, Guardiola, la central lechera…diversos han estat els factors que han agitat els ànism de la gent duran els dies previs i post al partit. La premsa venia exemplars a pilons i les audiències dels programes de debat esportiu, no paraven de pujar. Entre tant soroll mediàtic cal destacar Punto Pelota, presentat i dirigit per Josep Pedrerol. El programa d’Intereconomia, amb un discurs molt controvertit, encès per Tomàs Roncero, està aconseguint audiències que han arribat a superar a La Sexta, Antena 3 o TVE. Aquesta agitació del sempre polèmic debat entre madridistes i barcelonistes està donant els seus fruits, però, a quin preu?

El debat a les xarxes socials sobre les expulsions de Pepe i Mourinho, gols anul·lats, agressions…provoca un reflex en la recaptació que tenen amb els missatges de mòbil i amb les altes audiències a Catalunya quan guanya el Barça (aquest fet cultural mereix un post). Però ha encès els ànims de la culerada que es va aplegar a la font de Canaletes després de la classificació per la final de la Champions. Podríem dir que es va produir una manifestació física del debat que ells mateixos van provocar. Un exemple més d’aquesta competència que les xarxes socials estan produint entre institucions, mitjans i particulars. Una cosa és canalitzar i animar la participació en xarxes socials i missatgeria, i l’altre és animar tant el discurs que pugui tenir repercussions a la vida real.

Anem bé quan el periodisme és protagonista?

El periodisme actual es presta massa sovint ha ser protagonista de l’actualitat enlloc d’explicar i interpretar. Agressions a corresponsals, peripècies radioactives, incursions a territori enemic…l’últim cas és el de la periodista (?) Ana Rosa Quintana. Ahir va assistir als jutjats de Madrid per declarar sobre l’entrevista que va realitzar a Isabel Garcia (dona de Santiago del Valle, condemnat per l’assassinat de Mariluz Cortés) del dia 23 de febrer, on va assegurar que el seu marit havia estat el responsable de la mort de la nena. La periodista va poder esquivar els mitjans de comunicació que l’esperaven, ja que va entrar per una porta reservada per funcionaris i jutges, enlloc d’entrar per la porta principal, com fan normalment els imputats. La Quintana no va passar pel calvari que han de passar gran part dels protagonistes que ella utilitza per omplir de continguts els seus programes.

L’administració s’atreveix amb les xarxes socials?

Les retallades de l’administració també han arribat a la publicitat i la imatge, les autonòmiques i diputacions són les que més ho han fet. La possibilitat de difusió que aporta els Social Media podria alleugerir encara més el dèficit de les administracions, subministrant un canal ràpid, viral i molt més econòmic que no pas televisions, ràdios o premsa escrita. Quin és el principal problema de les xarxes socials? Que hi ha feed back. Facebook o Twitter poden donar una molt alta notorietat a tot allò que es publica, però també ha d’estar disposat a rebre crítiques…si no que li preguntin a David Bisbal. El Poder no veu amb gaire bon ulls el rebre acusaments directes i no poder controlar-les, cosa que amb els Mass Media si que pot fer.

La #memoriahistorica mediàtica

En el món de la sociologia i la comunicació podem trobar infinitats de teories sobre la influencia de la televisió a la societat o al revés, que és la població la que marca les tendències de la petita pantalla. El que està clar és que és un aparell que reflecteix el pas del temps a les societats. TVE acaba d’estrenar un nou servei a la carta on es poden consultar un gran nombre de programes clàssics de la televisió pública estatal.  Seguint les passes de la GRAN BBC (tot amb majúscules), és un gran pas per a la digitalització del material audiovisual. Crec que s’hauria de debatre el finançament per la memòria històrica, quin preu es paga per utilitzar grans grues, tallant el pas dels vehicles a Passeig de Gràcia per tombar grans monument del dictador o oficines amb lloguers astronòmics a Via Laietana. I quines quantitats s’han destinat a la conservació de tot el material àudio i sonor dels centres de TVE, tant a Sant Cugat com a Madrid. No dic que no s’hagin de fer les dues coses, però si diferenciar entre una memòria real, que quedi per a societats posteriors i per fer entendre a la gent un fets i una època. I la memòria que serveix de megàfon per a diversos partits polítics. Si Walter Benjamin aixequés el cap…

Les televisions locals, pioneres a la xarxa #elecciones

En el context de crisi i de canvi en els fonaments dels mitjans de comunicació que ens trobem, el paper de les televisions locals que emeten per la TDT haurien de posar-se en qüestió. En el cas de la televisió municipal de Barcelona, BTV, disposa d’un pressupost de més de 16 milions d’euros. La seva gestió la realitza la societat privada municipal Informació i Comunicació de Barcelona (ICB). Lavinia TV, productora vinculada al PSC, és la que actualment explota la licitació per un import d’uns 24 milions d’euros. Ara que s’acosten les eleccions municipals, es pot comprovar la “imparcialitat” dels seus informatius i alguns programes de dubtosa qualitat tant tècnica, com a nivell de continguts. Potser contemplar la opció d’emetre mitjançant Internet, faria reduir de manera considerable el pressupost. Potenciant les noves tecnologies entre el ciutadans i que, de ben segur, no afectaria els nivells d’audiència.

L’autoritat que fa ballar (Dj Gaddafi i el Zenga Zenga Mix)

La televisió continua amb la seva pèrdua de poder i continua el seu abandonament com a gran relat de la comunicació global. Com l’entorn social que defensa Zygmunt Bauman, d’una realitat líquida en la que vivim (relacions, professió, creences…) el paper de la petita pantalla ha abandonat la situació dominant i única, per deixar pas a les opinions i produccions de la gent del carrer. Tot i mostrar-se, actualment de manera “desmesurada” en el món islàmic, una realitat canviant, els poders polítics i econòmics continuen mostrant podades en escena i demostracions de control davant la massa per fer evident aquest poder. Com a clars exemples, els sermons dels diferents dictadors, que finalment (o no) han estat enderrocats, defensant el seu poder.

Les imatges que veiem a la televisió guanyen força i autenticitat com més casolanes siguin. És curiós que avui dia, on les imatges en 3D s’implementen cada cop amb més pes i espectacularitat, les produccions amateurs tenen una força informativa molt major i amb un alt component de credibilitat. Actualment es disposen de diferents aplicacions que permeten compartir “en directe” la realitat, mitjançant un mòbil i connexió a Internet. Accions com anunciar el tancament de les emissions de TV3 a València o que els partits polítics siguin els que produeixin el senyal per retransmetre els mítings electorals, comencen a semblar estratègies fòssils.

Del “pásalo” a difondre en massa #internet #redessociales

Els joves que protagonitzen la revolta als països islàmics són una generació que, amb Internet i la televisió per satèl·lit, s’ha occidentalitzat. El panorama inamovible de les dictadures repressives, juntament amb l’atur i unes precàries condicions socials, ha fet que reclamin una democratització de la societat. El paper de les xarxes socials ha estat el de dinamitzador de la individualitat de cadascun d’aquests joves.

Utilitzant un símil futbolístic, és com quan tota l’afició del Barça recrimina a un sol jugador o entrenador (que li preguntin a Luís Figo o  José Mourinho). Cada soci i seguidor pot tenir un judici sobre un jugador, que individualment no té pes, però quan tots es troben en un mateix canal, la seva visió s’expressa amb molta força.

Les xarxes socials a Internet no deixen de ser un megàfon, que abans no existia, que d’una banda, expressa de  manera horitzontal i massiva l’opinió de la gent, i de l’altra, agrupa. Dins l’augment de la individualitat de les noves tecnologies, les xarxes socials han esdevingut el canalitzador de la gent. Dins l’alienació que suposen les pantalles, (mòbil, televisió, tablets, pc’s, mac’s…) les xarxes socials esdevenen la combinació d’aquesta personalització de la realitat. Un altre dia podem continuar parlant del paper de la intimitat, la circulació d’informació personal i dades que flueixen en aquests sistemes de comunicació massius.

#Facebook no accepta els trastorns de personalitat

Tots tenim clar que Facebook va tenir un paper decisiu en les protestes populars d’Egipte.  Un dels artífex de la massificació de la protesta va ser Wael Ghonim, que va sorgir com un símbol de la revolta. Aquest enginyer informàtic egipci va utilitzar un pseudònim, sent una violació dels termes de servei de Facebook,  per crear un perfil i poder administrar una de les pàgines que incitaven a la revolta. Per aquest motiu l’empresa de Mark Zuckerberg va eliminar la pàgina que havia creat, limitant la llibertat d’expressió del poble egipci. Evidentment, quan les autoritats del govern egipci van conèixer el paper del Wael, el van empresonar durant 12 dies.

La preocupació per la utilització de pseudònims i no ser clar amb la personalitat de qui utilitza Facebook, ja ha saltat al debat del senat americà i preocupa la fomentació del lliure flux d’informació per a qualsevol persona amb accés a Internet. Segons els governants americans, la llibertat d’Internet ha de ser un dret inalienable (no entenc la seva postura favorable a la llei Sinde) sigui qui sigui qui la utilitzi. Crec que Facebook no canviarà la seva política sobre l’exigència d’utilitzar les seves identitats reals, per dues raons:

a)      L’augment descontrolat d’usuaris, que suposaria una major despesa de servidors iuna reducció de la velocitat a l’hora de navegar per ella.  Les primeres webs que albergaven xarxes socials van haver de plegar per aquest problema.

b)      L’endarreriment de la confiança dels usuaris vers la pròpia xarxa social i els seus usuaris. On no se sabria si ens estem relacionant amb una persona real o el seu avatar i seria molt perjudicial per Facebook.